viernes, 9 de mayo de 2014

Kiffa - Kayes, (frontera alternativa mauritania-mali)



Kiffa – kayes (un adéu al desert) (frontera alternativa mauritania-mali)


            Arribem a kiffa tot orgullosos no només d'haver superat amb èxit el famós pas de Nega, sinó d'haver creuat i ja quasi deixat enrera el desert del Sahara.

            Acabem de creuar molts i molts quilòmetres de desert, en certs moments ha sigut bastant dur, però ens sentim recompensats per la aventura que ens emportem al calaix de l'experiència, han sigut aproximadament 4000 quilòmetres amb trenta i pico de dies, i no ens han deixat indiferents. Ens han passat mil coses, de més bones i de més dolentes, de més fácils i de més difícils de resoldre, però aquí estem i mirant endavant, amb ganes de deixar el mar de sorra i entrar a la sabana saheliana.

            Pensem en futur i ens imaginem aigua en forma de rius per banyar-nos i mercats plens de fruita i vegetals bé de preu. Aquests dos petits desitjos són els que tenim pel próxim país, i si es compleixen ja ens considerarem molt ben recompensats, només demanem una mica de varietat en la dieta i poder-nos fer passar la calor amb un bon bany.

            Doncs arrivem a kiffa molt cansats i ens dirigim a internet, trobem un home que tot generós ens convida a casa seu a dutxar-nos i a relaxar-nos, suposo que a simple cop d'ull es pot apreciar el que necessitem. Menjar i dutxa junt amb una bona dormida. Ens aixequem al matí, ens relaxem tot el dia sota una haima i a la tarda havent menjat, anem cap al poble. I portant el cotxe ens adonem que el pedal d'embrague fa el burro, amb un parell de quilòmetres ja fem mitja volta i tornem, quasi no podem canviar de marxa. Arribem a la casa que ens allotjem, desmuntem el bombí d'embrague i de seguida veiem on és el problema, però d'aquí en surt un altre, un bastac que va colocat a l'interior de la corona està tret, no ens estressem i decidim deixar-ho per l'endemà.

            Esmorzem i mans a la obra, tres hores intentant posar la pinsa de plàstic que aguanta el bastec que presiona l'embrague, i al final inentant-lo posar es trenca. Dessidim que la única alternativa és treure el canvi i fer una xapussa per inentar fixar el clip trencat, anem a demanar consell a un mecànic i ens diu que si volem fer la feina ben feta, hem de posar el clip, així que se'ns ha girat feina, toca treure el canvi i tornar-lo a posar. Sort que estem a casa d'aquest home i no al mig del mar de dunes. Tot i que ens insisteixen per a què un mecànic ens ajudi, dessidim fer-ho nosaltres mateixos, no només pels calers sinó per la tranquilitat, així ho fem a la nostra manera, cal dir que el que ens allotja no ho té massa clar que ho aconseguim, però nosaltres comencem i al final amb un dia i mig, hem tret el canvi, li hem fet la xapussilla i l'hem tornat a posar juntament amb tota la parafarnalia vaira desmuntada. Al final hem hagut de desmuntar mig cotxe així ho hem pogut fer més comodament. Home, pujar el canvi i transfer, a força de brassos amb l'ajut d'un parell o tres de bragues, no ha sigut del tot fàcil, en un cert punt ens hem mig estressat, però hem dinat i havent dinat, amb la panxa plena i idees fresques, l'hem pujat i montat tranquilament.


Pas fronterer de kankosa

            Ja amb el cotxe apunt dessidim tirar cap a mali, hem estat recopilant informació sobre les fronteres. Quasi tothom passa per nioro du sahel, però la corrupció és una de les tòniques d'aquesta frontera, així que busquem una alternativa, i prop de kiffa en trobem tres. Una és la de passar per Selibabi, l'altra la de kankosa o hamod i l'altra la de Tanaha (pas comercial). Dessidim tirar cap a kankosa hamod, la que ens queda més aprop, a uns 125 km de kiffa direcció sud. El mapa de la raise la marca amb el nom de Biliqouate.

            La pista és relativament fácil, arribem a Kankosa i hem de donar el laissez-passer a la duana, seguim fins a hamod on ens cellen l'adéu a mauritania i ens fan signar una carta conforme sabem que entrem en un país en guerra i que tot i saber la perillositat de la situció dessidim entrar voluntariament, un cop fet aixó seguim i arribem a Aurou, on ens fan les formalitats d'entrada tant per nosaltres com pel cotxe, i ens diuen d'anar a kayes a fer el passavant i el visat.

            La gendarmeri de la aduana ens convida a sopar i la policia ens regala uns mangos, qualsevol creui per nioro i es trobi amb tota la moguda de corrupció i lius varis.
            El dia següent tirem fins a kayes per una pista que ja és de sabana, xarregai cap aquí i clot cap allà, ja hem deixat la sorra enrera i ara comença la pista de clots i bots, diriem que acabem de blincar el protector de davant.

            Arribem a kayes i fem totes les formalitats, la visa per 20000 francs cfa, el seguro del cotxe per 6 mesos per 35000 i quan anem a fer el passavant ens diuen que no, i eus aquí el problema. Resulta que des de fa 8 mesos aproximadament, han informatitzat el tema d'entrada de vehicles, i només expedeixen passavants a la frontera de Nioro o bé a la de Dibouli i nosaltres com que hem entrat des de mauritania ens tocaria anar a Nioro, li plorem una mica al chef de la duana diu que no ens pot fer el passavant, que està prohibit, pero que podem anar a Diboli que ens el faran allà, així que ja ens veus anant a 90 a l'oest a la frontera de senegal a fer el laisser-passer.

            I allà també esperant-se sentim una veu que ens pregunta si som de girona i eureca, una parella de calella de palafrugell que diuen que som els primers blancs que es troben en un mes, portaven un camionet nissan transformat a 4x4 i camperitzat, i entre rialla i rialla ens despedim ja que ells tenen rumb senegal i a nosaltres ens espera mali, que de moment pinta molt i molt bé!!!!



Atar - Kiffa



Atar-Terjit-Tidjikjà-Kiffa

            Sortim d'atar cap a terjit, no tenim tracks ni waypoints, només algunes indicacions de colls i oueds que ens ha donat un guia que seran les premises que ens aniran marcant la ruta.

            Arribar a terjit és ven fàcil, dinem sota les palmeres, però no tenim ganes de pagar una entrada per veure un palmeral, ja n'hem vist molts, per tant seguim rumb oujet.

            Un cop atravessat el coll Torvin a mà dreta comença un oued de sorra (oued Tznt). Potser hi havia una altra entrada, però hem hagut de baixar per una baixada amb uns escalons bastant alts i pedregosos. Dormim just al començament on hi passem dos dies ja que hem d'arreglar una roda i hem d'equilibrar tot el pes que portem a la baca.

            Al cap de dos dies seguim direcció Oujet per l'oued, amb les presions bastant altes pensant que ens trobariem pedres, però ja veiem que no, encara no fem 500 metres, una baixada de sorra i de cop una pujada amb curva, ens enganxa desprevinguts i ja ens quedem encallats. En sortim relativament ràpid i seguim i seguim per dins a l'oued, sorra i més sorra, els consums es disparen bastant, atravessem la valle blanche, al final hem aconseguit fer uns 120 quilòmetres i pel camí ens trobem un francès que ens dona algun waypoint i ens indica pel camí que ell creu que és el millor.

            De bon matí tirem i en teoria hem d'anar a enganxar amb un track que va a Tidjikjà, les roderes es perden i hi ha moltes pedres grosses, tornem a pujar presions, però al mig de tot això també hi ha dunes, és el mig dia i entre dues dunes, la sorra és tova, portem presions altes, i encallats. Posem les planxes, baixem presions i en sortim. Al final trobem el track, però resulta que el track era d'algú que no semblava que seguís cap pista sinó que anava pel mig del desert així que decidim mirar la direcció d'un punt on coincidien varis tracks i rumb cap allà.

            Quin calvari, pedres super grosses i moltes i moltes, hem arrencat el protector del diferencial de darrera (ha caigut de tant ben soldat que estava, soldat nostre). Però al final hem trobat el track principal i l'hem seguit. Hem fet un total de 100 quilòmetres i estem a la mateixa altura que ahir però uns graus més cap a l'est.

            Ens aixequem rumb Tidjikjà, la pista pedregosa i molt envirollada, la sorra també és present i fa complicada la conducció. Hi ha trams de pedres i més pedres, i de cop i volta dunes i dunes. Ja cap als últims 50 km tirem per un oued, l'enganxem al migdia la sorra està molt i molt calenta i a fora hi déu haver una temperatura de bastant més de quaranta graus, entre una cosa i l'altra el motor s'escalfa cada cop més i ens obliga a baixar presions.

            Al final ens trobem amb l'oasis de Taujafet on ens parem a menjar, dormir i sobretot a agafar aigua que ja en començavem a tenir molt poca. En el fons estem bastant cansats, la d'avui ha sigut una pista molt i molt sacrificada, bastant complicada ja que en tot moment hem hagut de tenir l'atenció al dos-cents per cent no només en tema de conducció sinó també d'orientació, a més diriem que hem tornat a blinar una barra de direcció que ja arreglarem demà o demà passat un cop arrivem a Tidjikjà. Els quilòmetres es fan lents i amb sorra els consums es disparen. A més hem inflat i desinflat les rodes manualment bastants cops, estem pensant en fer una modificació en el cotxe per poder inflar les rodes automàticament amb el compresor de l'aire acondicionat.

            Ja ben arrivats a Tidjikja quedem mig decepcionats, ens esperavem quelcom més a part d'un parell de barriades i un mercat central de dos carrers. L'objectiu aquí és fer la petita modificació d'anular l'aire-acondicionat i utilitzar el compresor per a inflar les rodes. Busquem les peces i no les trobem i amb aquestes que acabem en un mecànic. Entre les seves idees i les nostres acabem fent una xapussa monumental i ja ho tenim, ja no ens cal fer presions manualment, una mica de liu, perquè l'aire surt molt calent, però bé, l'anem refrigerant tirant aigua per sobre de la sortida d'aire.

            A la tarda ja sortim cap a les afores de la ciutat i a uns 23km ens desviem a l'esquerra seguint el track gps que ens portarà a Kiffa passant pel famós pas de Nega.

            El dia següent ens el passem per pista i acabem dormint a menys de trenta quilòmetres de Nega, això fa que tant bon punt ens llevem arrenquem el cotxe i de seguida arribem al famós pas.

            Comença amb una pista de pedres grosses i després segueix amb una baixada pronunciada pel mig de les dunes, algun moment les marques desapareixen i ja ens quedem encallats, toca baixar presions i seguir endavant. Les grans pedres es camuflen amb la sorra perfecte per rebentar el carter o els diferencials i ens toca tenir encompte que anem sense protector a darrera.

            Un cop abaix seguim un oued i ve pujada amb sorra, la fem bé, son quarts de deu del matí i la sorra encara es bastant freda i s'enfonsa poc. Les dunes segueixen fins a un lloc que no trobem el pas, hi ha una paret de sorra amb tot de llenya enterrada, sembla que la gent posa llenya per poder pujar millor la petita paret, busquem una alternativa, però les dunes són altes i en els forats entre les dunes la sorra és molt tova, ens toca pujar fins a dalt de la duna anterior, i amb el màxim de gas intentar pujar. Ho fem amb gas i el cotxe puja sense problemes fent un saltioró al capdamunt, i d'allà ja tot baixada, un mar de dunes gegant que sort que l'hem fet de baixada, perquè de pujada deu ser molt complicat.

            D'aquí a Boumdeit i de Boumdeit a Kiffa, trobem bàsicament pista tot i que també una mica de sorra, el desert cada cop sembla menys àrid i tenim la sensació de deixar les dunes enrera i que en els pròxims quilòmetres direm adéu al desert, per entrar a la sabana.