Oasis

     Des de ben petits haviem sentit a parlar dels oasis, i amb això en teniem una imatge que representava el que ens havien explicat. Un punt al mig del desert on hi ha aigua i palmeres, val a dir que la idea que teniem fins fa ben poc, no diferia gaire de la que tenim ara. Diguem que ara la tenim més concreta i detallada a part de més real.

     Hem vist tantes variants d'oasis com de deserts, des d'un pou amb un parell d'arbres a un riu envoltat de palmeres, però tots segueixen la mateixa tònica, l'aigua, el gran element clau de la evolució dels éssers. I ara més que mai, després del que hem pogut veure, la podriem afegir com a sinònim de vida i d'aquí la gran característica de l'oasis, és un punt de vida, vida en mig de l'inhabitable, fertilitat en mig de l'infèrtil, abundància entre escassetat. Des d'aquí al mig de les dunes es fa difícil esbrinar l'etimologia de la paraula oasis, però sincerament no sé si ens equivocariem massa apostant per quelcom similar o relatiu al significat del mot vida, ja que és el que ens transmet cada vegada que en trobem un.

     Quilòmetres i quilòmetres de sorra, pedres, pols, algun matoll sec, dunes, montanyes àrides i rius secs plens de sorra, tot això ajuntat amb una temperatura mitjana de més de quaranta graus i un vent calent que crema la pell, asseca els llavis fins al punt de que s'enganxa la llengua al paladar, costa parlar i s'emplenen de sorra juntament amb els ulls i el llagrimal, les condicions són dures, el terra crema i les sombres escasejen, encara més a pler mig dia.

     L'opció de vida sota aquestes circumstàncies es fa cada vegada mès difícil per tot ésser viu, d'aquí que molts animalons acaben optant per la vida nocturna. I entre tot això, hi resisteix un punt d'esperança, un punt de vida un punt on tot es fa més fàcil. És una zona on hi conviuen tots els éssers on hi ha i s'hi crea vida, un oasis.

     

     Després de passar hores i hores en mig d'un paisatge àrid, sec, infèrtil, i no parar de veure més o menys sempre les mateixes tonalitats ocres, sempre arriva el moment en que es comença a divisar en l'horitzó quelcom diferent. El que veiem primer són les palmeres o arbres que sobresurten de la usual linia recta de fons, els ulls se'ns obren i començem a imaginar el que ens espera.

          Conforme ens anem acostant les figures es van fent cada cop més i més visibles i deixifrables, el color verd es va fent cada cop més present i amb això una onada de frescura s'apodera de les nostres ments, alguna casa, animals i persones. Ja som ven a prop i es respira moviment, tranquilitat, frescor i entre tot això vida. Tot canvia, canvien les plantes i arbres espinosos per arbres més frondosos, també la sorra per l'herba i els corbs per tot tipus d'ocells que es refugien entre l'hospitalitat de l'indret.

     Trobar un oasis és una oportunitat de menjar, beure i relacionar-nos entre d'altres. L'aigua se'ns acaba molt ràpid i poder emplenar dipòsits es converteix amb tota una benedicció. Cal dir que quant més en mig del Sahara estem, més complicat es fa trobar l'aigua a profunditats assequibles, i també cada cop els pous escasejen més i les superficies d'aglomeracions d'arbres o palmeres són més petites. Però tot i això quasi bé en trobem un per dia, en certa manera, ens alegra el dia, ens dòna un respir i un punt d'energia per seguir endavant. A vegades una dutxa i uns regals com un bon àpat típic de la zona, uns tès, una mica de llet, i sobretot molts bons moments per compartir amb gent tant igual i alhora tant diferent.

     Els oasis ens han inspirat molt i molt, ens acullen amb gran hospitalitat i sempre ens donen la oportunitat de passar una tarda i nit ben acollidora immersos a la natura.

Atravessant el desert

    Són tres quarts de deu del vespre, estem fets pols a part d'enterrats de sorra. El sol ja fa estona que s'ha post i les estrelles fan acte de presència. La nit es silenciosa i negra, no fa vent i la temperatura és molt agradable, convida a asseure's observant l'horitzó i a relaxar-se a gust per despedir al dia.

     Estem a ven pocs kilòmetres de la frontera sud del Sahara occidental amb Mauritania, ja fa tres dies que hem entrat al país i ens estem dirigint a Atar la capital de l'Ardar. Els últims dies hem tirat per una pista que va d'oest a est tot seguint la via del tren, són uns quatre-cents quilòmetres de pista de pràcticament sorra i més sorra, tot molt desavitat tot i que el mapa marca zones habitades, però de tres barraques i dues tendes en diuen poble aquí i en aquests 400 km només n'hi han tres o quatre, així que estem més sols que la una.

     Ahir vam aconseguir fer quasi 200 quilòmetres amb un matí i avui contavem fer el mateix, però no ha pogut ser. Hem quedat encallats a la sorra tres vegades i això ha fet que ven just arrivessim als 100 quilòmetres amb unes 5 hores.

     Estem rebentats ens hem aixecat a les sis i hem començat a tirar cap a quarts de nou, ahir vam haver d'arreglar un problema amb el circuit de refrigeració, però sembla que ha quedat solucionat, tot i que anem molt justos d'anticongelant, esprem no haver d'afegir aigua salada de la zona abans d'arribar a destí on en podrem comprar 5 litres.

     Portem aproximadament dues setmanes i mitja atravessant el sahara i déu ni dò, ens notem cada vegada més cansats, però alhora més cortits. Ens passen coses, però ens anem sentint més i més còmodes sobre el terreny, aprenem com conduir millor i com adaptar-nos millor a les condicions climàtiques de la zona. Dormim cada dia al cotxe i mengem de cuina pròpia, vivim al desert, ens passem el dia a sota el sol o a dins el cotxe, el vent ens marca la pell i el sol ens està deixant negres, a part de la dieta que ens està deixant als ossos.

     El primer encontra i entrenament va ser el desert de Marroc al sud de Zagora (M'hamid), vam atravessar de M'hamid a Foum Zguid passant pel llac Iriki, no haviem conduit mai per sorra i vam tenir el primer contacte, hem de confessar que en primer moment ens va sorprendre, el cotxe reaccionava de maneres molt diferents al que estavem acostumats, però bé, vam agafar-li el truc i vam seguir endavant, trossos de pedres i alguns amb pistes de sorra bastant embirollades, ens vam adonar que encara que volguessim cuidar el cotxe, moltes vegades la prioritat passa per donar gas i que sigui el que déu vulgui abans de passar a poc a poc i quedar encallats.

     Van ser més de 150 km i vam arribar a Foum-Zguid, d'aquí vam seguir per asfalt fins a Assa on vam girar seguint una pista de terra ara si ja direccó sud, directe al sahara occidental. El desert anava agafant diferents formes primer la pista era ben acondicionada, però en veure que ens haviem equivocat de carretera i estavem anant direcció oest vam haver de tirar per una pista alternativa Per sort el dia abans ens haviem trobat un motorista que ens va deixar copiar el road book i way points de la pista d'un dels rallys Paris-Dakar que arribava fins a Smara, la vam agafar i espectacular, una pista molt poc transitada, curva cap aquí i curva cap allá, vam passar per zones que valien molt la pena, però no va ser fàcil, molta pedra, una mica de sorra, bastants bots, però va valdre la pena, ara sí que ja ens sentiem fent aventura al bell mig del desert.

     Smara primera ciutat saharaui, la deixem al nord i a uns 50 km els militars ja no ens deixen seguir per la pista que ens marcava el mapa, dessidim tirar desert a través fins a trobar una altra pista del rally. Més i més desert, aquest cop bastant rápid i poca sorra, al final, però abans d'arribar a Guelta-Zemur vam perder un parell o tres d'horetes ja que les pistes es perdien entre les montanyes pedregoses de la zona i feia que a nivell d'orientació fós molt complicat, al final vam haver de fer nit sense haver assolit l'objectiu que teniem d'arribar al poble.

      Seguim rumb sud i el mateix de sempre, els militars no ens deixaven seguir per les pistes marcades i ens feien tornar cap al nord i ens obligaven a agafar la carretera asfaltada de la costa, vam obtar per la mateixa opció, anar a trobar la pista del dakar, aquest cop també pistes molt rápides, però poc marcades, grans extencions planes de pedretes i sorra compactada.

     I va ser així fins arribar a Dackhla on vam agafar la carretera asfaltada fins a Mauritania. Semblava que li anavem agafant el truc a conduir pel desert, haviem d'estar molt concentrats ja que els més de dos mil cinc-cents quilos de cotxe anant a quasi 70 km hora per pistes de pedres, clots i salts no és feina del tot fácil.

     Vam entrar a Mauritania, estavem curiosos del què ens esperava i de seguida ho hem vist. Des de que vam començar, portem molts dies anant per pistes i més pistes, portem uns tres mil quilòmetres per desert, i aquí ens acabem de trobar amb molta sorra. En quant a orientació és bastant fácil, ja que es va seguint la via del tren deixant-la sempre a l'esquerra i mirant de no acostar-s'hi gaire per no rebentar roda ja que està tot pler de ferros que són restes de les obres de construcció, tot i que anant a uns quants centenars de metres lluny encara de tant en tant ens trobem algun tros de rail enterrat a la sorra.

      És una pista bastant dura, no hi ha temps per despistarse, hi ha trossos que hi ha roderes, i d'altres trossos que les roderes desepareixen i hem de tirar sense por d'aixafar res pel mig de les dunes que s'eleven en totes direccions. Passar per les trassades no és gens fàcil, la sorra és molt tova i el cotxe s'enfonsa molt, però passar per fora traçada es complica, molts bots inesperats i alguna que altra pedra amagada. Sort que aquests cotxes estan fets per això, és una conducció molt dura, ara entenem el perquè de preparar el cotxe de la millor manera possible i el perquè d'un motor gros.

     Estem molt motivats, encara ens queda molt desert per endavant, i tot i fer una vintena de dies que conduim i vivim sota aquestes condicions extremes, de sol, vent, calor, fred, sorra, sequedat entre d'altres tenim moltes ganes de seguir, continuant amb el lema de passar per rutes alternatives, pistes poc transitades i regions perdudes d'aquest continent.

     La travesa trans-sahariana ens està donant molt i molt, estem contents d'aquesta elecció i cada vegada tenim més ganes de seguir explorant el desert. Potser, però, ens faltrà algun cavall més a dins el motor, però tenim els que tenim i intentarem fer-ho el millor possible.

La Ruta

TRAVESIA TRANSAFRICANA

DE TRAVESSA PEL CONTINENT AFRICÀ

LA RUTA

     Després d'haver viatjat en diversos països del planeta i haver fet alguna que altra aventurilla extravegant, se'ns acudeix passar a descobrir el continent africà.

     En anys anteriors ja haviem fet un petit tastet anant a Marroc, però ara el que ens movia de veritat era endinsar-nos en la part més perduda i desconeguda de totes, l`Àfrica central (Chad, Camerún, República Central Africana, Congo, Gabon, República Democràtica del Congo, Ruanda i Burundi). A part de perdre'ns per les immenses sabanes de lÀfrica de l'est, teniem i tenim especial ganes d'endinsar-nos al cor de les jungles de totes aquestes regions.

     Antigament fins al 1989 la travesía transafrican se solia fer des d'Algèria, baixant tot recte fins a Tamanrasset pel bell mig del desert del Sahara, conectant amb Níger, Nigeria i seguint per Camerún, Congo i avall. Però va esclatar la guerra a Algèria i la ruta es va tancar ja que no expedien més visats per atravessar amb vehicle. Va ser per aquesta època que la ruta oest o de la costa es va començar a fer més i més popular.

     Juraria haver llegit en algun fòrum que des de fa poc es pot tornar a fer la ruta d'Algèria, algunes de les fronteres tornen a ser obertes i la situació cada vegada està millor, però per atravessar el Sahel just pel centre s'ha de tenir molta fè, i nosaltres de moment no en tenim tanta. La alternativa escollida doncs, és per la costa oest.

     Som al 2014 i quasi es podria arribar des de Fornells de la Selva a Cape Town per carretera asfaltada, però aquesta no és la nostra opció, la idea es passar per rutes alternatives, carreteres secundàries i pistes, quant menys asfalt millor.

     La primera idea era fer la volta a tot el continent passant per Cape Town, però són molts quilòmetres i això vol dir molt de gasoil, el pressupost que portem és molt just i per això ja hem canviat d'idea, una altra opció seria creuar Rep. Dem. Congo d'oest a est, per la frontera de Ruanda i seguir direcció nord cap a Uganda i amunt volta a casa, aquí però també s'hi afegeix un handicap, el de la burocràcia, tema de visats i papers del vehicle (carnet de passage) a més a més que a Rep. Centre Africana recentment ha estallat una guerra, en definitiva, ja veurem com estan les coses quan hi arribem.

     

De moment el primer esbós de l'itinerari seria: Marroc, Sahara Occidental, Mauritania, Mali, Burkina-Faso, Togo, Benín, i aqúi hi han dues alternatives Níger Chad i Camerún, o bé Nigeria, Camerún. La primera opció ens fa especial grácia ja que consistiria en passar pel sud del desert de Chad, una ruta com poques en queden, i a partir de Camerún ja vindrien, Gabon, Congo i RDCongo.

Temps tenim tot el que volguem, ganes i motivació de moment no en falten, diners (....) deixem-ho així, ara només falta saber què ens prepara el futur.

Els caçadors de meteorits

     Ja estem en un país nou un país que és, però que alhora no és, el Sahara Occidental. Estan sota la opressió del país veí, marroc, i aixó es nota i es respira en l'ambient

     La gent té una mirada de certa desconfiança, no es fien així com així del pròxim, però quan saben qui ets i d'on vens t'ho donen tot.

     Smara, una de les tres ciutats imprtants, ens trobem a pocs quilòmetres de la frontera amb Algèria i de Mauritania i per tant i evidentment gran afluència de militars.

    Decidim seguir rumb sud direcció Mauritania, però no per la ruta habitual sinó per una pista alterntaiva que ens marca el mapa. Seguim un cotxe que diu anar a Guelta-Zemur que és el poble on tenim pensat arribar i passar la nit. Però quan portem uns 50 km de pista un control militar ens para, ens demana el passaport i després d'unes preguntes ens diu que no podem seguir endavant, insistim però diuen que no, ens obliguen a recular i a agafar una ruta d'asfalt bastant més llarga.

     No hem arribat fins aquí per tirar enrera i passar per l'asfalt, girem cua i anem tornant a poc a poc pel camí per on hem vingut mentre comprovem mapes i coordenades. Ens parem a un parell o tres de quilòmetres del control, hi ha una pluja d'idees i finalment decidim seguir unes roderes que en teoria haurien d'eganxar amb una altra pista que va fins al destí que volem.

     Ens endinssem al mig del desert, les roderes apareixen i desapareixen, pedres, sorra, petits barrancs, arbustos, anem franquejant tot i controlant el rumb amb la brujola, a cert punt atravessant el que quan plou és un riu, veiem un cotxe parat i evidentment ens parem a preguntar. Encara no hem obert les portes que un senyor de mitjana edat amb turbant negra se'ns acosta i ens convida de seguida a prendre tè, no refusem la invitació i ens ajuntem amb ells.

     Quatre homes alguns amb turbant, d'altres sense els que sí, el porten de color negre distintiu dels saharauis en lluita, ens assentem amb ells, un parla francès perfectement i comença a parlar de la lluita del seu poble i de la seva vida, enscoltant-lo ens adonem que som uns afortunats, que la nostra vida fins al dia d'avui ha sigut bufar i fer ampolles.

      Hi ha certa activitat en el grup, estan fent el dinar, tenen un foc encès, al costat d'aquest dues piles de caliu separades, una de més grossa amb una olla i una de molt petita ben a prop de la rotllana, on hi ha una tetera amb la que fan el tè, que no paren mai de fer-ne i servir-ne a tots i cadascún dels presents, és molt ritualístic, es nota que la cultura vé de temps enrera.

      De cop un d'ells, el cuiner, fa una massa de pà i li dóna forma, estem sobtats de com el faran ja que no tenen forn, però veiem que de seguida troben una alternativa, faran pà utlitzant una de les tècniques dels antics nómades del desert.

      On hi havia el foc gros, en separa els troncs i n'enretira la capa de carbó junt amb els primers dos centímetres de sorra, posa el pa a la sorra calenta, i el tapa amb la sorra enretirada que també está calenta, un cop cobert amb sorra i posa caliu a sobre i el deixa reposar una bona estona, després quan creu que és el moment, enretira el caliu i la capa de sorra de sobre el pà, i deixa el pà al descobert, li dòna la volta i el torna a enterrar amb sorra i després caliu i espera una estoneta més fins que el pà queda cuit, l'espolsa i ja està a punt de menjar.

     Mentre passa tot aixó seguim fent tès i parlant amb ells i curiosos per saber què fan allà al mig del res preguntem a què es dediquen i que hi fan allà, ens expliquen que fa un més que volten pel desert en busca de trossos de meteorits, que després venen com pedres precioses. Dormen al ras, agafen aigua dels pous i punts d'aigua que coneixen, paren trampes per caçar conills i menjar-los i cuinen el pà i tot amb llenya.

     De cop el cuiner treu un cap de cabra i un caldo de dins de l'olla ho posa tot en un plat bastant gros, parteix el pà en buit trossos i en dona un a cadaú, tots ens posem al volant del plat i menjem d'allà mateix. Amb aquestes que arriba una altra persona, un pastor de cabres, quasi no diu res i s'ajunta al grup i es posa a menjar, pensem que és un amic degut a la confiança amb la que s'ajunta a l'àpat, però el que parla francès ens explica que no el coneixen de res, que les costums saharauis són així, que tot és de tots i no hi ha inconvenient, és a dir, aquest home té gana, i com que hi ha menjar vé i n'agafa, i si vol cuinar alguna cosa més o necessita qualssevol cosa l'agafa, la utilitza i la torna al seu lloc, sense demanar permís a ningú, així són les costums d'aquest poble.

     Entre una cosa i l'altra ens quedem ven sorpresos i el dinar s'acaba, fem un últim tè per despedir la trobada, ens expliquen com podem trobar la pista que ens portarà al poble, ens despedim i ells segueixen el seu rumb, i nosaltres el nostre.

     Passem les següents hores flipant amb la petita realitat amb la que acabem de topar.

Presentació

 

    Motivats per la sed de curiositat i les ganes d'aventura planegem i intentem dur a terme una travesia Trans-africana. Des del petit i acollidor poble del nord-est de Catalunya, Fornells de la Selva a l'Àfrica subsahariana, de l'hetmisferi nord a l'hetmisfèri sud, del “primer ” món, al “tercer” món, de la vida consumista a la vida de subsistència, dels colons als colonitzats.

 Aquí plasmarem impresions, idees, experiències, dades d'interés i detalls varis del que va succeïnt en aquest viatge, un viatge cap al sud i cap al nord, un viatge cap a fora, però també cap a dins.

   Ens agradaria anar actualitzant la pàgina bastant sovint, però aquí el dia a dia és... diguem que és inesperat, no hi ha gaire espai pels plans i les idees fixes, tot canvia i mai se sap on i com acabarà el dia, així que deixem-ho a l'atzar i ens limitarem a viure el que la vida ens vagi brindant i ho anirem posant en la mesura del possible.